Entrevistes

Teresa Baqué

Teresa Baqué Data de l'entrevista: 2011-07-24 12:28:00 (per I.P.)
Dades personals:

Nom: Teresa Baqué

Relació amb l'equip:
Sòcia nº 19

Altres dades:
Primera dona amb el número de carnet més baix
Introducció:

 

Actualment és la dona amb el número de carnet d’associat unionista més baix. Amb 73 anys, Teresa Baqué Roca és una afeccionada de les de debó. Se sent orgullosa de desitjar ser a Vilatenim per estar al costat del seu equip de l’ànima que no pas asseguda a taula degustant un bon dinar. A casa guarda un reguitzell de Guies Esportives de fa més de vint anys, així com els carnets de sòcia que ha anat col·leccionant. La seva estima a la Unió no té preu.


-Quants anys fa que renova el seu carnet de sòcia de la Unió?

 

-Ni me’n recordo! El meu pare ja em portava a veure el Figueres quan jo era petita. Des del terrat de la casa on vivia, a la carretera de Roses, veia el vell camp del Far, i quan sentia el xiulet de l’àrbitre, ja anava cap allà! El meu fill gran, que ara té 45 anys, va aprendre a caminar en aquell camp. També recordo l’època del camp de les Monges, en què el marcador estava situat on ara hi ha clínica Santa Creu.

 

-A molts se’ls deu fer estrany veure una dona tan fidel al seu equip de futbol...

 

-No em perdo mai cap partit. Aquest diumenge, 23 de gener, per exemple, fan la Fira de l’Oli d’Espolla, i la família sempre organitza un dinar. Però no hi aniré pas a la fira, per poder anar al camp! Si hi anés, tindria el cap al camp. Oli ja se’n ven a tot arreu... Prefereixo no dinar. Jo ho deixo tot per anar a veure la Unió.

 

-Vostè deu haver vist córrer un bon grapat de jugadors amb la samarreta blanc-i-blava. De quins se’n recorda més?

 

-Recordo sobretot els d’èpo-ques més antigues, com Arana, Cuartango, Coll, Buscató, Manel Pagès, Sola, Alciturri, Finín, Juncà, Sitjà, Vilarrodà, Duran...

 

-I quin moment de la his-tòria de la Unió l’ha fet més feliç?

 

-A mi em fa molt feliç que l’e-quip pugi de categoria, sigui qui-na sigui. És una alegria. I aquest any hem de tornar a pujar. Llàstima d’alguns partits de fora. Quan no juguem aquí, poso dues ràdios a casa per escoltar el partit. És millor això que un bon dinar! Hem d’arribar com més amunt millor, i tornar a jugar contra equips com el Girona, el Terrassa o l’Olot, per exemple.

 

-Tant de bo n’hi haguessin moltes més, i molts, com vostè...

 

-Hi hauria d’haver més afició de la que hi ha, però és molt difícil. Tenim la desgràcia que a cada poble hi ha un equip, i això prova molta gent de venir. És de mal solucionar, perquè la gent es queda a casa perquè hi juga l’equip del poble.

 

-Es posa molt nerviosa se-guint els partits de la Unió?

 

-Molt. M’agrada guanyar, i si l’equip rival fa un gol, ja em poso a cridar. Em mossego les ungles, però només la d’un dit! I si escolto el partit a la ràdio, encara m’hi poso més. També compro el diari els dilluns, per veure si hem pujat algun lloc a la classificació, i apunto cada setmana el resultat del partit en un calendari de la lliga que tinc.

 

-El seu net Joan és un dels porters del cadet C de l’entitat. Segur que és la nineta dels seus ulls...

 

-És un tros de pa beneït. Com a porter el veig força bé, però sempre diu que està cansat! (riu). Fa tres anys, em va regalar un trofeu que va guanyar com a premi a l’assistència, quan ell era aleví. Em va dir que me’l donava perquè era jo qui sempre l’acompanyava al futbol.