Entrevistes

Roger Costejà

Roger Costejà Data de l'entrevista: 2010-12-11 20:33:00 (per I.P.)
Dades personals:

Nom: Roger Costejà

Relació amb l'equip:
Jugador del Figueres B

Altres dades:
Introducció:

Nascut a Camprodon -on viu- ara fa 30 anys (03/01/1980), ho ha fet quasi tot a la Unió. Hi va arribar amb 17 anys, i de la mà de Marcel·lí Coto va pertànyer més tard a la plantilla de l’amateur que, des de la 1a Regional, va posar els dos peus a la 3a Divisió. Olot i Camprodon van ser els últims que el van veure jugar abans que guardés les botes a l’armari -una lesió hi va ajudar. Però va tornar per, entre d’altres motius, poder retirar-se al club que més estima.

 

-Treure la pols a les botes dues vegades, i per tornar a vestir la samarreta de la Unió, és simptomàtic...

-La il·lusió per jugar a futbol, i per fer-ho a la Unió, són les dues coses que m’han fet tornar. Jo tenia 17 anys quan vaig arribar aquí, i ara en tinc 30 i em sento molt identificat amb tots els jugadors, els entrenadors, el camp... No he tornat per la categoria, sinó per la il·lusió que em fa jugar al Figueres, que és el club que ha marcat la meva trajectòria com a jugador.

 

-Però no em negaràs que de ben segur que has tingut propostes d’equips més propers a casa teva...

-He tingut propostes de molts equips de Ripollès, però, sense desmerèixer ningú, prefereixo fer els 80 km de carretera per venir a Figueres, que és amb qui m’identifico. Recordo tota la gent amb qui he compartit bons moments -David Arias, Ramon Pujadas, Roman Martínez, en Met... Ells són el Figueres.

 

-Amb tot plegat, et debia fer molta il·lusió formar part de la primera plantilla a partir de la refundació...

-Buscaven jugadors implicats que no pensessin en els diners. Els Camós, Ion, Pere Montserrat, Masquef, Dídac... Recordo que vam anar a fer el primer partit amistós de pretemporada, a Vilabertran, sense samarretes, i vam jugar amb pitralls. Era el primer dia que ens trobàvem tots. Va ser molt emotiu, perquè ens vam trobar antics companys de quan teníem 17 o 18 anys. Tots vam venir a la Unió a aportar el nostre gran de sorra. Teníem clar que seria només per un any, però jo vaig tenir la sort de seguir jugant també a 2a Regional, i per a mi va ser un premi. Van ser dos anys molt bonics.

 

-I ja has pensat fins on vols que et porti el teu sentiment envers la Unió?

-En principi, aquest ha de ser el meu últim any. Igual que quan em va trucar en Coto l’estiu de 2007, em va fer molta il·lusió que ho fés en Seni aquest any per demanar-me que vingués a jugar aquí perquè necessitaven alguns jugadors amb experiència. Però el tracte és deixar-ho quan acabi aquest any. En Dídac, en Ramos, en Xavi Arias... Estem aquí per acabar d’ajudar l’equip a pujar de categoria.Ja fa molts anys que dic que plego, però penso que segurament ara serà el moment definitiu. I em fa molta il·lusió retirar-me al Figueres, perquè la meva etapa futbolística va començar aquí, i vull que acabi aquí.

 

-Ja des de la distància, quina pàgina hauria d’ocupar el Figueres a la premsa esportiva d’aquí a uns anys?

-Com a mínim, espero que torni a estar a 3a Divisió, i amb opcions de pujar a 2a B. El Figueres ha de tornar a ser el club punter a la província, perquè és un club amb molta història. Veure socis de 60 o 70 anys animant l’equip quan jugàvem a 3a Regional ara fa quatre anys... T’adonaves del sentiment unionista i per això penso que aquest club, i la junta que ha fet el possible per tirar-lo endavant, s’ho mereix tot.