Entrevistes

F. Oliveras

F. Oliveras Data de l'entrevista: 2011-11-12 12:30:00 (per Carles Lloveras)
Dades personals:

Nom: F. Oliveras

Relació amb l'equip:
Soci número 5 de la Unió

Altres dades:
"Per als socis de tota la vida, la desaparició va ser un cop fort"
Introducció:

Fuster i viatjant en la seva època de pencaire, l’actual soci número 5 de la Unió, amb 84 anys a l’esquena, segueix al peu del canó del que bull dins l’olla unionista. Se’l veu a l’estadi sovint, tot i que admet que, en èpoques pretèrites hi havia menys preocupacions, el futbol es mastegava diferent.


-Quants anys té en aquests moments?


-No sé si són 48 o 84. (Aquesta va ser la seva resposta, amb el seu humor habitual...).

 

-Doncs ho deixarem en 84 anys. Li sembla bé?


-Sí, Ja m’està bé.


-A què s’ha dedicat professionalment? Quin ofici feia?


-Jo era fuster. Quasi tota la vida vaig fer de fuster, però després vaig ser viatjant.

 

-Deu fer molts anys que és aficionat del Figueres…


-D’abans de casar-me. Farà 57 anys que sóc casat i penso que quan vaig acabar de fer el servei militar, l’Eizaguirre i jo ens vam anar a fer socis. (Eizaguirre és el nom que li diuen els seus amics quan es refereixen al Sr. Clausell). Ell tenia un número més baix que jo, i com que ara fa un any es va donar de baixa, jo he passat a ocupar el número que ell tenia, el 5.

 

-En aquell temps, en què es vivia i seguia molt intensament la Unió, de ben segur que s’esperava que arribés el diumenges amb candeletes, no?


-Sí i tant! Cada diumenge hi anava a veure’l. Tot primer al camp de les Monges i, després, al d’El Far.

 

-M’imagino, però, que quaranta o cinquanta anys enrere la il·lusió d’anar a futbol era molt més forta que no pas la que vivim ara...


-Sí, abans érem més joves, teníem una altra manera de pensar i de fer, i potser no teníem tantes preocupacions. Ens conformàvem amb poca cosa. Ara, ja amb 84 anys al damunt, t’ho agafes d’una manera diferent. Quan vam estar a prop de pujar a 1ª Divisió, tothom ho va viure amb molta il·lusió. Després, malauradament, ara fa cinc anys, amb l’arribada d’aquell il·luminat personatge que es va endur el club, fent-lo desaparèixer, va ser un cop massa fort per als socis de tota la vida, i veure l’estadi pintat amb les lletres i els colors de Miapuesta, em va acabar de rematar.

 

-Ara va a futbol quan li ve de gust. Si fa bo, quan se’n recorda o quan li va bé...


-Doncs sí. Li seré clar. Actualment, a vegades em fa mandra sortir de casa. No és que no hi pugui anar per alguna causa determinada. El que passa és que et fas gran i no tens aquella mateixa il·lusió. Ho vas deixant, ho vas deixant... i moltes vegades em passa per alt. Molts dissabtes a la tarda la meva dona va a la perruqueria i jo em quedo a casa a veure la televisió i retransmeten molts partits. Després fan el Barça i em passen les hores, i no me’n recordo de res més.


-Quins records guarda d’aquells temps? Anys 50, 60…


-Recordo bé molts dels jugadors que jugaven amb la Unió: els Jacomet, Carberol, Fabregó, Carbonell, Echezarreta, Garriga, Grau...


-Abans, aquells jugadors eren com les figures del Barça actualment, tot Figueres els coneixia i els admirava. Eren una cosa nostra, perquè la gent anava al camp. Ningú no tenia cotxe. Els diumenges anaves al cinema El Jardí o a la Sala Edison o bé al ball al Casino o a l’Erato, que moltes vegades hi anaves quan sorties del futbol. No hi havia res més...


-Doncs sí. Fins i tot vaig fer sòcia la meva dona perquè vingués amb mi, fins que un dia no va voler seguir aguantant els insults d’un seguidor figuerenc enfurismat que tenia abonat al seu costat.