Entrevistes

Albert Gurt

Albert Gurt Data de l'entrevista: 2011-10-30 10:05:00 (per I.P.)
Dades personals:

Nom: Albert Gurt

Relació amb l'equip:
Soci número 4 de la Unió

Altres dades:
Fins fa ben poc, Albert Gurt encara caminava amb ritme pel vell Camp del Far, fins que aquest va ser clausurat -ara fa uns dos anys. Ha estat 7 vegades campió català de marxa atlètica i 3 més d’Espanya, amb 7 millors marques del moment dels 10 i 20 km. Di
Introducció:

Nascut a Narbona (França), el seu nom no es relaciona, d’entrada, amb el futbol. No en va, l’estadi d’atletisme de la ciutat llueix el seu nom, en homenatge al reguitzell d’èxits  obtinguts per Albert Gurt Pujadas en la seva trajectòria en actiu. Amb tot, fa prop de 80 anys que és soci de la Unió -ara en té 95. Escoltar-lo és un privilegi.


-Ha plogut molt des que vos-tè va decidir donar-se d’alta com a soci...


-No sé del cert quants anys fa que en sóc, però m’imagino que va ser cap allà l’any 1931, quan jo en tenia 15, que ja corria pel Camp de les Monges. De tota manera, la Guerra Civil ho va trencar tot, i suposo que vaig deixar de ser-ne durant un temps. Però me’n vaig fer juntament amb la colla d’amics, molts dels quals ja ens han deixat.


-Però a vostè se’l té present per la seva relació amb l’atletisme...


-A l’institut Muntaner ja en feia, amb el professor d’Educació Física, però no va ser fins l’any 1931 quan, amb la colla d’amics, que practicaven especialitats diferents, ens trobàvem al Camp de les Monges per fer atletisme. Però llavors va arribar la Guerra Civil, i vaig acabar empresonat durant cinc anys abans que m’alliberessin. I després encara vaig ser cridat per fer el servei militar, que em van obligar a complir a l’Àfrica durant dos anys. Quan vaig tornar a casa, el 1942, vaig reprendre l’atletisme al Camp de les Monges, abans de traslladar-nos cap al Camp del Far. La meva carrera esportiva de marxa atlètica va durar uns trenta anys i la meva última competició ja la vaig fer amb cinquanta. Més tard, el 1968, vaig ser president del Club Natació Figueres, durant quatre anys, i també regidor d’Esports de l’Ajuntament i impulsor del Consell Esportiu de l’Alt Empordà.

 

-Com definiria la relació que ha tingut i té amb la Unió?

 

-Una relació amistosa, però no íntima. Jo mai he estat un home de futbol, però sovint els meus entrenaments coincidien amb els de l’equip de la Unió. Fins i tot recordo que, quan xutaven a porteria, havien d’aturar-se un moment per deixar-me passar quan jo entrenava! Al Figueres li tinc molta estimació. Abans de la Guerra Civil, a Figueres només existia el futbol, i el ciclisme -a la ciutat hi havia dues fàbriques de bicicletes. Cal considerar que la Unió és el club més antic de la ciutat.

 

-Quina època unionista recorda amb més delit?


-L’època que més recordo és aquella en què assistia als partits com a representant de l’esport de la ciutat, ja que  era el regidor de l’A-juntament. Hi anava cada diumenge. Hi havia molta afició. Em ve al cap aquell partit de Copa del Rei contra l’Hércules...

 

-Ara ja no va al camp, però segueix essent soci i de ben segur que està al cas de tota l’actualitat unionista...


-Segueixo tots els esports de la ciutat, tot i que darrerament se n’han inventat molts.   Però segueixo els més essencials, aquells que més es practicaven a la meva època. I també segueixo el Figueres.  

 

-Una situació ben diferent la d’ara a la de fa unes dècades...


-Remuntar com ho ha fet té molt mèrit. Pujar de categoria cada any no és fàcil. El que va passar ara fa uns anys va ser molt gros, però haig de felicitar la junta per fer que l’equip hagi pujat de categoria cada any. En l’esport, la sort sempre intervé. Sense voluntat no es fa res, però sense sort, tampoc. El Figueres pot arribar a ser el que va ser ara fa anys, tot i que és difícil. Els dirigents actuals estan demostrant que tenen voluntat i tot el que estan fent té molt mèrit. Els felicito.

 

-A Figueres hi ha un estadi d’atletisme que llueix el seu nom. Li fa patxoca?


-Em fa molt content. Vaig ser l’impulsor de les obres, durant l’època franquista, ja que coneixia molt el delegat nacional, que era d’Agullana.  El pressupost, però, era molt curt, i les obres van quedar a mig fer. Després, quan vaig entrar a l’Ajuntament com a regidor d’Esports, les vam poder acabar. Es pot dir que l’estadi rep el meu nom com a impulsar de les primeres obres i també perquè vaig ser moltes vegades campió de marxa, tant de Catalunya com d’Espanya, en una època en què Figueres era una ciutat molt allunyada de les activitats esportives. Quan els meus amics van deixar de fer atletisme, era l’únic que en feia a Figueres. Sempre havia d’anar a competir a Barcelona.