Entrevistes

Eloi Bordas

Eloi Bordas Data de l'entrevista: 2010-10-04 09:58:00 (per I.P.)
Dades personals:

Nom: Eloi Bordas

Relació amb l'equip:
Jove afeccionat

Altres dades:
Jugador de l'infantil C de l'entitat.
Introducció:

Des de fa temps, els seus companys de vestidor l’anomenen “el presi”, perquè no és gens difícil imaginar-se’l presidint la Unió d’aquí a uns anys si se l’escolta expressar el seu sentiment unionista una estona. Amb només 12 anys (09/12/1997), Eloi Bordas simbolitza de la millor manera el que representa estimar uns colors. Per a ells, els blanc-i-blaus condicionen, amb molt plaer, la seva vida. El seu avi el va fer soci tan bon punt va néixer, i ell tot sol ha entès el que suposa ser seguidor de la Unió. Escoltar-lo parlar del Figueres posa la pell de gallina. Ell, que reclama el retorn d’una penya cridanera, s’ha guanyat l’estima de molts per mèrits propis. I segur que seguirà fent-ho.


-Des de quan tens aquesta dèria pels colors de la Unió?

-Tant a mi com al meu germà, en punt vam néixer, el nostre avi ens va fer socis, ja que ell ho és des de fa molt temps. Ja des de ben petit anava al camp; al principi només jugava per la graderia, però cada cop vaig anar agafant més afició i sempre volia baixar a recollir pilotes, però a casa deien que era massa petit, que els jugadors xutaven molt fort i que em podien fer mal, fins que un dia estava assegut a la grada i un jugador visitant, emprenyat amb l’àrbitre, va xutar la pilota cap al públic i em va tocar. Vaig quedar estabornit. Aleshores, la meva mare va dir: “És igual, si et deixen ja pots baixar”. Des de llavors hi he anat cada any fins aquest últim, quan van tapar el fossat.


-És difícil proclamar entre els amics que l’equip que estimes és el Figueres i no els que més seguidors tenen, com el Barça o el Madrid?

-No, no ho és perquè és el que sento. Primer és el Figueres i després els altres equips. He nascut aquí i així ho sento. No sóc del Barça perquè l’àvia d’un company de futbol em va explicar que fa temps el Barça havia desfavorit a la Unió en moments importants. Ja sé que això és història, però vaig decidir que mai seria culé.


-I què t’impulsa a fer mans i mànigues, un diumenge a la tarda, per trobar algun familiar o conegut que et pugui desplaçar en el seu cotxe fins on el primer equip disputi el seu partit, tenint en compte el munt de possibilitats de lleure que teniu els joves actualment?

-Jo miro d’anar-hi sempre, perquè és el que més em ve de gust, més que mirar la tele o jugar a la Play. Si juguen a casa no tinc problema perquè ells també hi van, però si els desplaçaments són molt lluny, de vegades em diuen que no.


-Em consta que el color blanc-i-blau és el que més predomina a la teva habitació. Què hi tens?

-A la meva habitació hi tinc moltes coses; dues banderes, dues pilotes signades pels jugadors en diferents temporades, un guants que em va regalar el porter Cipri, unes espinilleres d’en Jairo, fotos... Aquest estiu, mentre estava en un campus de futbol, van arreglar-me l’habitació i els meus pares varen tenir la idea de fer-me un graffiti, i un noi que es diu “Fert” i que en sap molt, va pintar-me les lletres del meu nom amb l’escut de la Unió. També tinc samarretes que m’han regalat entrenadors i alguna que m’han comprat a casa, una equipació que em va donar el senyor Antoni Revilla per haver anat sempre a recollir pilotes... I la dels 90 anys. També tinc pòsters, enganxines, clauers, gorres, bufandes, el vídeo de la gesta, el del 90 aniversari, un rellotge, signatures...


-Quina és la peça que guardes amb més estima?

-Potser a la que hi tinc més estima, és la primera samarreta, la més petita.


-Com s’ho fa un jove com tu, amb tantes obligacions escolars, per trobar temps per seguir fomentant el sentiment unionista?

-M’he d’espavilar perquè a casa em fan acabar primer la feina. El que passa és que també sóc d’un grup d’esplai i de vegades les sortides coincideixen amb els partits de la Unió. Llavors he d’escollir, i això no m’agrada gaire. També de vegades coincideix amb el partit del meu equip, per això jo volia que la Unió jugués els diumenges a la tarda, però seguir a la Unió no m’ocupa gaire temps.


-A més, tens el privilegi de defensar la samarreta del club en un dels equips infantils. A casa teva deuen anar ben de bòlit...

-Sí, perquè tenen molta feina. El meu germà també juga a futbol i de vegades juguem el mateix dia, però diuen que no els importa, sempre que complim les obligacions de casa i de l’institut.


-A casa ho tens controlat. Són socis la mare, el germà, l’avi, tu mateix...

-Sí, tots som socis menys la meva àvia, que no li agrada massa el futbol.